toniherrero's reviews
306 reviews

M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. És d'aquells viatges que gaudeixes per la companyia i no tant pel destí final. La colla de la Mara, en Toni, en Miguel i en Sento me'ls he fet meus de seguida: els seus somnis, la passió per la música, la llibertat per experimentar amb les drogues. El personatge de la Mara és el que més m'ha agradat, sobretot pel rol dominant que exerceix en la trama gràcies als seus coneixements ancestrals. I la banda sonora... això m'ha atrapat fort i m'ha bategat ben endins, fent-me recordar un bon grapat de grups i temes que han forjat la meva identitat 'fosca'.

El que més m'ha agradat és aquest vel fi que separa dos mons —el real i el dels éssers fantàstics— que sovint es toquen i es barregen, malgrat que ens entossudim a no percebre'n el segon, i la naturalitat amb què l'Alfredo ho tracta, com si fos el més normal. Desconec si els que hi apareixen són tots éssers de la mitologia del País Valencià o bé alguns són adaptacions de mites més globals —potser hi ha una mica de tot—, però el resultat és que alguns personatges m'han agradat més i altres menys.

Potser la part que menys he gaudit és la del personatge d'en Larva. S'albira perfectament quina mena d'individu és, però la seva funció en la novel·la es desdibuixa, o potser només passava per allà, com un personatge secundari amb afany de protagonisme. És interessant com l'Alfredo el va perfilant segons els seus records i les seves accions, però després queda tot una mica interromput. Aquest punt i la miríada d'éssers fantàstics del final són les parts que menys m'han convençut. Sí que ho ha fet, en canvi, el desenllaç de la colla, d'aquesta forma tan alegre i natural.

Mesos enrere vaig dir sense embuts que una novel·la d'Alfredo Álamo no m'havia agradat gaire, i aquí no dubto a dir el contrari. Cada llibre és un món, tot i que aquest en són dos a la vegada, i els lectors s'hi poden veure o no representats o interpel·lats. A After Punk l'autor ha sabut combinar amb eficàcia alguns elements que m'agraden com els éssers feèrics, la nit i la música per bastir un argument sense pretensions que es devora i es gaudeix a parts iguals. Amb aquests ingredients ho tenia fàcil, però calia no fallar. I l'Alfredo l'ha encertat. 

Només m'ha atrapat la primera carta, la de la filla de l'amant. S'agraeix, però, aquesta manera de construir el personatge de l'home a través de les vivències i sentiments de les dones que van compartir camí amb ell.

Edició catalana d'Els salzes a la col·lecció L'Arcà de l'editorial Laertes (ISBN 9788418292156)

Un relat que el mateix H.P. Lovecraft considerava el millor conte sobrenatural de la literatura anglesa, un clàssic imprescindible que podem gaudir en català gràcies a la bona gent de Laertes i de L'Arcà. He gaudit molt de la lectura, però hauria agraït una mica més de cura en la revisió del text; també m'han sobrat unes quantes notes a peu de pàgina. La coberta em sembla meravellosa i és un excel·lent reclam per entrar en la novel·la.

Puc entendre la fascinació que sentia Lovecraft, ja que el text et submergeix de ple en aquesta atmosfera malsana en què el vel que separa el nostre món d'altres realitats s'esquinça per moments i permet albirar coses que no comprenem. Si podeu, un cop llegida, busqueu l'adaptació en forma de novel·la gràfica que van fer Nathan Carson i Sam Ford. La tasca de Sam Ford a The Willows és magnífica i aconsegueix donar forma a aquest horror sobrenatural que Algernon Blackwood descriu a la novel·la; no podreu deixar de mirar les seves vinyetes, són hipnòtiques, fascinants. A mi la combinació d'ambdues m'ha permès elevar la història a un pla que va molt més enllà de la simple lectura i he xalat d'allò més. 

Els que hem llegit sovint a H.P. Lovecraft coneixem bé el seu estil carregat, summament descriptiu i ple d'adjectius. Trobar-se amb una obra com Incubi de Michele Penco, on els textos són mínims —tret de l'últim dels quatre relats—, és una mena de xoc. Podria semblar que Penco, sense aquest suport del text, serà incapaç de transmetre les mateixes sensacions angoixants del mestre de Providence, però és just al contrari i el títol en italià fa justícia a aquests suposats malsons. Els detalladíssims dibuixos de l'autor en blanc i negre conviden a mirar tots i cada un dels racons i els traços fins que gairebé es converteix en una obsessió, i és fàcil sentir-se com els protagonistes, immersos en uns espais estranys i xopats d'horror dels quals hauríem de fugir, però que, en canvi, ens atrauen irremeiablement.

El volum conté quatre històries breus, algunes més llargues que altres, que entronquen amb l'univers de Lovecraft. No tenen per què fer-ho directament: si bé n'hi ha una on apareix clarament Innsmouth o s'anomena Arkham, altres són sorgides de la ment de l'autor. Però totes elles tenen aquest component terrorífic que suposa mirar a la foscor, emmirallar-se en personatges i objectes que ens captiven per la seva estranyesa i fins i tot la seva lletjor. La presència de la natura, ferotge, indomable i sovint inconcebible, també ens recorda a Els salzes d'Algernon Blackwood, obra que Lovecraft idolatrava, sobretot en la fantàstica història que tanca el volum, on es barreja l'horror oníric amb els elements del cinema de cases encantades.

Ens trobem doncs davant d'un còmic que porta l'univers còsmic de Lovecraft a una altra dimensió: una de més íntima, més propera al terror que a l'horror, si voleu, però que en cap cas deixarà ningú indiferent. Feia molt que no m'esplaiava tant mirant les vinyetes d'una obra i la mestria de Michele Penco m'ha absorbit d'una manera malsana. Per uns instants, ha estat com ser dins del cap del mateix H.P. Lovecraft, mirant de reüll quelcom que no comprens i al qual no pots posar nom, però sense esma per fugir-ne, més aviat al contrari. Deixeu-vos atrapar per aquest Íncubos i sabreu de què parlo. 

Anys enrere, em va agafar una fal·lera per Stefan Zweig fins al punt que no parava de comprar i llegir les seves novel·les i relats. En aquella època em fascinava la ciutat de Viena —hi vaig treballar i viure durant quatre mesos— i els textos de Zweig m'evocaven constantment els seus jardins i palaus. Així doncs, em vaig amarar de l'atmosfera d'aquella societat. A Arthur Schnitzler hi vaig arribar més tard i a través d'una única novel·la, Traumnovelle, en assabentar-me que era el relat de partida de la pel·lícula Eyes Wide Shut. Des d'aleshores, no havia tornat a aquest món pretèrit. Fins ara.

Vaig trobar La señorita Else d'oferta i, tot i saber que no tenia elements fantàstics ni de sci-fi, m'hi vaig llençar de cap; no em puc resistir a cap obra de Manuele Fior, és la meva debilitat. I el resultat no podia ser millor, he quedat meravellat. Manuele Fior és un prodigi, ara per ara el meu autor/escriptor/il·lustrador preferit, a qui més admiro. Amb el seu traç simple i les seves frases i reflexions és capaç d'acaronar l'ànima com pocs. He tornat a l'època vienesa i als hotels de vacances de la burgesia per trobar el relat de l'Else, una història íntima que aborda la soledat, la sexualitat i les malalties mentals derivades d'una estricta conducta social. M'ha encantat com Fior deambula pels estats d'ànims de la jove, com l'acompanya en les pujades fulgurants i els descensos a la foscor.

El text —desconec si és una adaptació fidel de l'obra de Schnitzler, però intueixo que no pel comentari final de l'autor— m'ha atrapat des d'un principi i he sigut incapaç de deixar-lo fins a arribar al final. Normalment, aquests personatges burgesos despreocupats em provoquen un rebuig immediat, però amb l'Else ha sigut diferent: el seu cinisme refinat cap als seus, aquest anhel de llibertat... He vist que és una de les primeres obres de Manuele Fior, però s'hi observen els trets diferencials que l'acompanyaran més endavant, com la capacitat d'evocar amb un dibuix aparentment simple i el domini magistral de les llums i les ombres, que es traslladen aquí al vestíbul de l'hotel i al bosc i l'habitació de la jove respectivament. És magnífic veure com l'autor juga amb aquests espais i la consegüent transformació de l'Else.

Aquest volum, en definitiva, m'ha encantat. Potser juntament amb Hypericon sigui el meu preferit, i això que per temàtica no ho semblava pas. L'edició de SinsEntido és de 10 i el format és ideal. Si no heu llegit a Manuele Fior, és un excel·lent volum per entrar-hi. Un cop ho hàgiu fet, quedareu encisats pel seu art i no us quedarà més remei que buscar més obres de l'autor. Esteu avisats. 

El títol i la coberta em van generar unes expectatives que el llibre no ha complert. No vaig llegir la sinopsi abans de submergir-m'hi, el tenia per casa des de feia temps i senzillament m'hi vaig llençar de cap sense saber-ne res. Potser haver-la llegit m'hauria fet tocar de peus a terra, això no ho sabré mai.

El principal problema que he tingut és que només entrar no m'he cregut el personatge de la Cruz. Els seus safaris, la seva bulímia, tot m'ha semblat massa impostat. Mai he acabat d'entrar a la seva vida, i això m'ho ha posat molt difícil. Com a biòleg tampoc he gaudit de la part científica, i això m'ha descol·locat. Els personatges que l'orbiten tampoc me'ls he fet meus i, si bé és cert que m'han creat lleugeres simpaties, no n'hi ha hagut prou per forjar un interès genuí ni posar uns fonaments sòlids en què bastir la lectura.

Però Martínez Biurrun és un molt bon narrador, d'això no n'hi ha dubte, i la recreació del passat l'he gaudit molt: l'ambient rural de Navarra, la vida al poblat, l'angoixa i el terror que causa la pesta entre la seva població... Tot això m'ha convençut, i aquesta part de la història m'ha atrapat. Visualment, és un text molt colpidor i fàcilment m'ha transportat a l'epicentre de la vida en aquest poblat maleït per la pesta. La relació amorosa no m'ha sobrat, però tampoc m'ha aportat gaire cosa, tot i que està relacionada amb tot l'entrellat.

En definitiva, aquesta novel·la no m'ha agradat tant com El escondite de Grisha, que em va semblar més rodona i em va deixar millors sensacions. Amb aquesta m'he acabat avorrint, i el tram final l'he llegit amb presses, gairebé en diagonal. Es nota la mà guionista de l'autor, però així com al llibre que acabo d'esmentar tota la trama funcionava com un engranatge ben greixat, aquí els salts amunt i avall m'han costat de pair: al principi m'han resultat matussers, i un cop assolida la dinàmica no me'ls he cregut pas. Ara bé, agraeixo aquesta aposta per una perspectiva rural i un terror que té molt a veure amb fets reals i no pas amb elements paranormals. La sensació que tinc és que donaria per bon guió cinematogràfic, potser en pantalla lluirien més aquests artificis narratius que Martínez Biurrun fa servir aquí sense cap mena de complex. 

Em vaig submergir en aquesta lectura atret per l'estètica pulp i la presència a la trama d'una pel·lícula maleïda. I certament hi he trobat ambdues coses: l'estètica creepy que impregna bona part del còmic m'ha encantat, amb aquest monstre, el ghoul, que pretén fer ombra a altres éssers clàssics com els vampirs, els homes llop, etc. La part del metratge maleït m'ha fascinat, sobretot com està incorporat dins del volum, amb uns tons sèpia que faciliten molt la transició, i el que explica m'ha atrapat des d'un primer moment, no pas com la història actual.

Perquè en el fons la història es basteix en dues històries, una que té lloc al present i una altra que va succeir en el passat, que tenen similituds i punts en comú. Personalment, com deia, he gaudit més de la narració pretèrita: els personatges i la història en si m'han captivat. Els personatges actuals, en canvi, m'han deixat més aviat fred, sobretot el nano aquest (se suposa que té 17 anys), que resulta massa irregular. Alguns girs de guió no m'han fluït gens i els he trobat impostats.

Si bé el guió no m'ha fet el pes, a la part visual sí que li dono l'aprovat, fins i tot un notable baix. Sobretot per aquesta criatura tan misteriosa, que quan s'acaba mostrant ho fa amb una contundència brutal. Els tons i la combinació dels mateixos en els relats present/passat també m'ha agradat força. Haig de reconèixer que soc un lector fatal en anglès, però aquest volum l'he trobat molt amè, molt fàcil, i no m'ha suposat cap maldecap.

És en definitiva, un volum 100% recomanable pels amants de les pel·lis de terror, que trobaran aquí dues de les seves passions combinades de forma prou efectiva. Un cop a dins agradarà més o menys, però crec que és fàcil trobar elements que agradin i que facin que la lectura global sigui satisfactòria. Que no té un gran guió, això ja ho sabem, però quantes obres literàries i audiovisuals el tenen, avui dia? Deixem-nos endur per l'esperit més visceral del ghoul i gaudim del terror, que en el fons és el que hem vingut a buscar. 

Sense haver llegit prèviament l'obra d'Algernon Blackwood en què es basa, em vaig llençar de cap a comprar aquesta adaptació. La temàtica i les il·lustracions prometien una bona dosi de gaudi i la veritat és que el còmic no m'ha decebut gens. Si mireu amb atenció l'extraordinària coberta, segur que us venen ganes d'endinsar-vos-hi.

He llegit prou Lovecraft per a fer-me una idea de què és l'horror còsmic, i les il·lustracions de Sam Ford m'han provocat l'angoixa i el terror que el mestre de Providence transmetia amb els seus textos. Pel que fa a paisatges, escenaris i monstres lovecraftians, aquesta obra és espectacular; el blanc i negre funciona de meravella i moltes vinyetes ajuden a embolcallar el lector amb aquest vel finíssim que amaga el món sobrenatural. Val a dir, però, que el dibuix de les dues protagonistes sovint no m'ha semblat l'adequat, com si el seu to no concordés amb la terrorífica solemnitat del que s'hi narra.

La part del text la trobo correcta, tot i que sovint és massa llarga o resulta redundant amb les rotundes sensacions que transmeten les il·lustracions per si mateixes; funciona bé en les escenes introspectives que se centren en un personatge, però quan miren de descriure l'entorn que plasma el dibuix és quan he trobat aquesta repetició innecessària. Crec que en aquest cas menys és més, i potser hauria reduït una mica els textos. El que sí que m'ha agradat força és el capítol adjunt al final que narra com es van conèixer la Hala i l'Òpal: sense perdre de vista els referents lovecraftians, aquest text és un afegitó amable que ens ajuda a entendre la relació de les dues dones.

He quedat totalment satisfet amb aquest còmic i estic segur que hi tornaré sovint, tant per gaudir de nou de les il·lustracions com per captar l'essència d'un text que, pel meu baix nivell d'anglès, a vegades se m'ha escapat. El que sí que faré abans, però, és llegir la novel·la de Blackwood, que gràcies a la fantàstica tasca de Laertes tenim en català amb el títol d'Els salzes. Aquesta lectura en la llengua materna m'ajudarà a crear un imaginari propi que em serveixi de guia en futures relectures d'aquest fantàstic volum de Nathan Carson i Sam Ford.

Sentiments enfrontats amb aquest Hotel Termush d'Sven Holm. Agraeixo la seva brevetat i la narració en forma de diari, però a la vegada el text m'ha semblat massa difús i impersonal. Poc en sabem, del protagonista, més enllà que és un home, que no és jove i que va treballar a la universitat. L'autor busca aquest anonimat, però personalment em cal alguna cosa més per poder entrar dins del personatge —més encara quan ens interpel·la amb una narració en primera persona, encara que sigui en un diari—, sobretot quan l'evolució del seu caràcter em resulta tan erràtic i confús com és el cas. Exactament el mateix passa amb la Maria, un altre personatge que estableix un cert vincle amb el protagonista i que esdevé tot un misteri.

Tot i que es parla d'un cataclisme nuclear que ens fa pensar en un món postapocalíptic, servidor ha tingut més la sensació d'estar immers en una pandèmia. La dinàmica dins de l'hotel queda prou ben explicada, però hi he trobat a faltar (de nou) més informació, més tensió, una mica més de context i d'elaboració. Tot flueix massa ràpid, i quan hi ha successos rellevants hi passem per sobre una mica de biaix, sense treure'n l'aigua clara. L'autor juga constantment al desconcert i això no m'agrada; ho puc entendre en petites dosis, però no al llarg de tota la novel·la. I el colofó final el tenim amb l'última frase, que deixa obert a múltiples interpretacions per part del lector com acaba tot plegat.

En definitiva, el format físic de la novel·la —la sinopsi, les il·lustracions, fins i tot el nom de la traductora a la coberta— m'havia generat unes expectatives que la història de dins no ha assolit. El desencant rau sobretot en aquest passar de puntetes per tot plegat, deixant entreveure moltes coses però sense arribar a explicar res. Alguns paratges evocadors de l'exterior no han sigut suficients per vèncer el tedi del dia a dia a dins de l'hotel, que m'ha semblat quelcom llunyà i poc transcendental. L'evolució psicològica d'un grup de persones no té sentit si no podem aprofundir en els dilemes i les contradiccions d'individus particulars, i precisament crec que això és el que m'ha passat aquí: hi he trobat a faltar un personatge a qui creurem, a qui acompanyar a través d'un viatge de final incert. Una llàstima. 

Edició d'Ardicia Editorial en castellà (2016)

Entranyable coming of age d'en Nikita a la seva llar. Es llegeix molt fàcil i dóna una interessant perspectiva de l'àmbit rural de l'època. Anys enrere, quan estava encisat pels escriptors russos, m'hauria encantat, però ara l'he trobat agradable i prou. És d'aquelles lectures que t'escalfen el cor mentre les llegeixes, però que després pots oblidar fàcilment.

Sense cap dubte l'edició és de 10 i la lectura és molt plaent. Una lectura recomanable si t'agraden els clàssics russos o si es busca una narració des del punt de vista d'un nen.