M'ho he passat molt bé amb aquesta novel·la. És d'aquells viatges que gaudeixes per la companyia i no tant pel destí final. La colla de la Mara, en Toni, en Miguel i en Sento me'ls he fet meus de seguida: els seus somnis, la passió per la música, la llibertat per experimentar amb les drogues. El personatge de la Mara és el que més m'ha agradat, sobretot pel rol dominant que exerceix en la trama gràcies als seus coneixements ancestrals. I la banda sonora... això m'ha atrapat fort i m'ha bategat ben endins, fent-me recordar un bon grapat de grups i temes que han forjat la meva identitat 'fosca'.

El que més m'ha agradat és aquest vel fi que separa dos mons —el real i el dels éssers fantàstics— que sovint es toquen i es barregen, malgrat que ens entossudim a no percebre'n el segon, i la naturalitat amb què l'Alfredo ho tracta, com si fos el més normal. Desconec si els que hi apareixen són tots éssers de la mitologia del País Valencià o bé alguns són adaptacions de mites més globals —potser hi ha una mica de tot—, però el resultat és que alguns personatges m'han agradat més i altres menys.

Potser la part que menys he gaudit és la del personatge d'en Larva. S'albira perfectament quina mena d'individu és, però la seva funció en la novel·la es desdibuixa, o potser només passava per allà, com un personatge secundari amb afany de protagonisme. És interessant com l'Alfredo el va perfilant segons els seus records i les seves accions, però després queda tot una mica interromput. Aquest punt i la miríada d'éssers fantàstics del final són les parts que menys m'han convençut. Sí que ho ha fet, en canvi, el desenllaç de la colla, d'aquesta forma tan alegre i natural.

Mesos enrere vaig dir sense embuts que una novel·la d'Alfredo Álamo no m'havia agradat gaire, i aquí no dubto a dir el contrari. Cada llibre és un món, tot i que aquest en són dos a la vegada, i els lectors s'hi poden veure o no representats o interpel·lats. A After Punk l'autor ha sabut combinar amb eficàcia alguns elements que m'agraden com els éssers feèrics, la nit i la música per bastir un argument sense pretensions que es devora i es gaudeix a parts iguals. Amb aquests ingredients ho tenia fàcil, però calia no fallar. I l'Alfredo l'ha encertat.