Take a photo of a barcode or cover
toniherrero's reviews
306 reviews
Novela B by Mónica Bustos
dark
mysterious
medium-paced
3.0
Narració fragmentària que jo, per raons que escapen al meu control, he llegit de manera encara més fragmentària. El resultat és que no he arribat a entrar mai en la història: la trama té prou nexes per unir les històries dels personatges i lligar caps, però cal fer una lectura de seguit per no perdre el fil.
He gaudit molt dels elements pulp (sectes, vampirs, motoristes, cercadors d'ovnis...), però l'estructura dels capítols, sovint massa curts, m'ha dificultat crear un arc argumental sòlid. Això i la lectura deficient, per descomptat.
Una lectura molt recomanable pels fans de les pel·lícules de terror, que hi trobaran bona part dels tropos que surten als seus films preferits. Confio rellegir-la algun dia com toca, amb temps i amb la ment clara. Segur que en gaudiré molt més.
He gaudit molt dels elements pulp (sectes, vampirs, motoristes, cercadors d'ovnis...), però l'estructura dels capítols, sovint massa curts, m'ha dificultat crear un arc argumental sòlid. Això i la lectura deficient, per descomptat.
Una lectura molt recomanable pels fans de les pel·lícules de terror, que hi trobaran bona part dels tropos que surten als seus films preferits. Confio rellegir-la algun dia com toca, amb temps i amb la ment clara. Segur que en gaudiré molt més.
Meldecaps by Adrian Tchaikovsky
adventurous
funny
fast-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? Yes
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? It's complicated
4.0
Brillant continuació de Gossos de guerra. Si bé és una novel·la independent i autoconclusiva, haver llegit abans la història d'en Rex i la seva colla ens posa en context i ens proporciona una base sòlida per gaudir encara més d'aquesta novel·la.
Gran part de la meva satisfacció amb la història es deu al bo d'en Jimmy Marten, un personatge entranyable amb moltes ombres i poques llums que es veu arrossegat a una conxorxa d'abast planetari sense haver-s'hi presentat voluntari. Tot el merder que acaba tenint a dins del cap, en part per les drogues i en part per altres temes, és un catalitzador potentíssim per a una trama trepidant que Adrian Tchaikovsky sap manegar de manera brillant.
Si us va agradar Gossos de guerra, sense cap mena de dubte heu de llegir aquest. Més punyent, més gamberro, no deixarà ningú indiferent.
Gran part de la meva satisfacció amb la història es deu al bo d'en Jimmy Marten, un personatge entranyable amb moltes ombres i poques llums que es veu arrossegat a una conxorxa d'abast planetari sense haver-s'hi presentat voluntari. Tot el merder que acaba tenint a dins del cap, en part per les drogues i en part per altres temes, és un catalitzador potentíssim per a una trama trepidant que Adrian Tchaikovsky sap manegar de manera brillant.
Si us va agradar Gossos de guerra, sense cap mena de dubte heu de llegir aquest. Més punyent, més gamberro, no deixarà ningú indiferent.
The Member of the Wedding by Carson McCullers
emotional
sad
medium-paced
- Plot- or character-driven? Character
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? It's complicated
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? It's complicated
3.0
Llegida edició en català de L'Altra Editorial: Frankie Addams amb traducció de Jordi Martín Lloret.
Fa un bon grapat d'anys vaig llegir El corazón es un cazador solitario i em va agradar molt, per això he anat comprant llibres de Carson McCullers al llarg dels anys. Però els gustos canvien amb el temps, i un cop llegit Frankie Addams puc constatar que les sensacions no han estat les mateixes: la història se m'ha fet molt llarga, tot i que el transcurs de la trama té lloc en uns pocs dies, i un cop arribem al moment clau tot m'ha resultat una mica precipitat. Em fa la sensació que tota la preparació pel clímax es podia haver fet amb unes quantes pàgines menys.
McCullers, però, continua transmetent-me moltes sensacions. És una escriptora sensacional a l'hora de descriure els sentiments que van associats a la letargia, a l'espera d'un futur millor, i la traducció m'hi ha transportat de manera molt eficaç. El problema és que aquestes temàtiques ja no m'agraden tant, més aviat m'avorreixen. Al tram final sí que hi he trobat reflexions profundes i interessants, però el principi se m'ha fet feixuc com un migdia d'estiu, amb un ritme lent i una prosa densa i repetitiva equiparable a la xafogor de la canícula. Potser aquesta era el propòsit de l'autora, transmetre'ns la insatisfacció de la Frankie i fer que la sentíssim a flor de pell, però servidor ja no està per aquests relats.
Tinc dues novel·les més a casa de Carson McCullers. Les llegiré segur, però quan trobi el moment precís, ja que el món íntim que trobem als seus llibres requereix una sintonia per part del lector que ara mateix està molt lluny de la meva freqüència emocional.
Fa un bon grapat d'anys vaig llegir El corazón es un cazador solitario i em va agradar molt, per això he anat comprant llibres de Carson McCullers al llarg dels anys. Però els gustos canvien amb el temps, i un cop llegit Frankie Addams puc constatar que les sensacions no han estat les mateixes: la història se m'ha fet molt llarga, tot i que el transcurs de la trama té lloc en uns pocs dies, i un cop arribem al moment clau tot m'ha resultat una mica precipitat. Em fa la sensació que tota la preparació pel clímax es podia haver fet amb unes quantes pàgines menys.
McCullers, però, continua transmetent-me moltes sensacions. És una escriptora sensacional a l'hora de descriure els sentiments que van associats a la letargia, a l'espera d'un futur millor, i la traducció m'hi ha transportat de manera molt eficaç. El problema és que aquestes temàtiques ja no m'agraden tant, més aviat m'avorreixen. Al tram final sí que hi he trobat reflexions profundes i interessants, però el principi se m'ha fet feixuc com un migdia d'estiu, amb un ritme lent i una prosa densa i repetitiva equiparable a la xafogor de la canícula. Potser aquesta era el propòsit de l'autora, transmetre'ns la insatisfacció de la Frankie i fer que la sentíssim a flor de pell, però servidor ja no està per aquests relats.
Tinc dues novel·les més a casa de Carson McCullers. Les llegiré segur, però quan trobi el moment precís, ja que el món íntim que trobem als seus llibres requereix una sintonia per part del lector que ara mateix està molt lluny de la meva freqüència emocional.
After Dark by Haruki Murakami
mysterious
medium-paced
- Plot- or character-driven? Character
- Strong character development? It's complicated
- Loveable characters? No
- Diverse cast of characters? It's complicated
- Flaws of characters a main focus? It's complicated
2.0
El narrador inicial és sorprenent i fa l'efecte d'una càmera cinematogràfica que ens va apropant a la ciutat i ens introdueix a l'escena on té lloc el primer diàleg. Fins aquí, tot molt original. Però això un capítol rere l'altre, doncs m'ha cansat, sincerament, a més de provocar-me un distanciament dels personatges. Les històries dels protagonistes tampoc m'han acabat d'atrapar, de manera que tots els fragments nocturns de vida que s'hi relaten m'han semblat massa aliens, sovint sense un lligam comú i amb una clara intenció de generar desconcert.
Murakami m'ha semblat, en definitiva, un pèl onanista, massa orgullós del seu estil i originalitat, i suposo que se n'ha de ser fan per gaudir de la novel·la. Jo no ho he fet. Feia ben bé quinze anys que no llegia a Murakami, sobretot per la mandra que em fa tant de rebombori a cada llibre nou i pel record ambivalent d'obres que m'havien agradat molt i altres no gens. Aquesta, sens dubte, pertany al segon grup.
Murakami m'ha semblat, en definitiva, un pèl onanista, massa orgullós del seu estil i originalitat, i suposo que se n'ha de ser fan per gaudir de la novel·la. Jo no ho he fet. Feia ben bé quinze anys que no llegia a Murakami, sobretot per la mandra que em fa tant de rebombori a cada llibre nou i pel record ambivalent d'obres que m'havien agradat molt i altres no gens. Aquesta, sens dubte, pertany al segon grup.
Què mou els morts by T. Kingfisher
dark
mysterious
tense
medium-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? Yes
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? Yes
5.0
Feia temps que no gaudia tant amb una novel·la. Haig de confessar que d'entrada el tema victorià, amb les seves mansions, els senyorets finolis i les dames fleumes, els criats, etc no em va gens, però aquesta història la podríem considerar victoriana i val a dir que m'ha encantat. Potser perquè hi regna la decadència i l'horror sobrenatural. Crec que m'hauré de replantejar els meus principis...
Vet aquí un casalot mig esfondrat i una dinastia, els Usher, en hores baixes. T. Kingfisher fa un extraordinari retelling de La caiguda de la casa Usher posant el focus en l'element fantàstic i en uns personatges magistralment construïts. Els germans Usher i la seva nissaga vinguda a menys són el que menys m'ha interessat. En canvi, l'Alex, en Denton, l'Angus i sobretot la meravellosa senyoreta Potter m'han robat el cor. Les seves interaccions, els seus diàlegs, tot flueix d'una manera que m'ha fet devorar el llibre.
Sens dubte l'autora ha escrit un gran llibre, però crec que bona part de les magnífiques sensacions que he tingut són mèrit de la Marta Armengol Royo, la traductora, que ha bastit un text orgànic i amb una refinada ironia que m'ha fet xalar d'allò més. La il·lustració de la Marina Vidal i l'edició d'Obscura completen una edició que simplement és de 10.
No em cansaré mai de recomanar aquesta edició, és una delícia. És el primer llibre de T. Kingfisher que he llegit, però sens dubte no serà l'últim.
Vet aquí un casalot mig esfondrat i una dinastia, els Usher, en hores baixes. T. Kingfisher fa un extraordinari retelling de La caiguda de la casa Usher posant el focus en l'element fantàstic i en uns personatges magistralment construïts. Els germans Usher i la seva nissaga vinguda a menys són el que menys m'ha interessat. En canvi, l'Alex, en Denton, l'Angus i sobretot la meravellosa senyoreta Potter m'han robat el cor. Les seves interaccions, els seus diàlegs, tot flueix d'una manera que m'ha fet devorar el llibre.
Sens dubte l'autora ha escrit un gran llibre, però crec que bona part de les magnífiques sensacions que he tingut són mèrit de la Marta Armengol Royo, la traductora, que ha bastit un text orgànic i amb una refinada ironia que m'ha fet xalar d'allò més. La il·lustració de la Marina Vidal i l'edició d'Obscura completen una edició que simplement és de 10.
No em cansaré mai de recomanar aquesta edició, és una delícia. És el primer llibre de T. Kingfisher que he llegit, però sens dubte no serà l'últim.
El olor de los muchachos voraces by Loo Hui Phang
adventurous
medium-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? No
- Loveable characters? No
- Diverse cast of characters? No
- Flaws of characters a main focus? It's complicated
2.5
Els personatges m'han semblat força estereotipats i part de la trama bastant previsible. M'ha resultat molt més atractiva la part paranormal i tots els ritus indígenes, tot i que queden molt oberts i sense gaire explicació.
El que més m'ha agradat és la relació d'un dels personatges amb la fotografia: l'art de fer retrats amb fantasmes i esperits d'avantpassats és un tema que sempre m'ha atret, ja que combina la fotografia i la literatura fantàstica, dues de les meves passions.
Tinc ganes de llegir més coses de Frederik Peeters, de qui n'he sentit a parlar molt bé. Buscaré alguna altra més propera al gènere fantàstic, a veure si tinc sort.
El que més m'ha agradat és la relació d'un dels personatges amb la fotografia: l'art de fer retrats amb fantasmes i esperits d'avantpassats és un tema que sempre m'ha atret, ja que combina la fotografia i la literatura fantàstica, dues de les meves passions.
Tinc ganes de llegir més coses de Frederik Peeters, de qui n'he sentit a parlar molt bé. Buscaré alguna altra més propera al gènere fantàstic, a veure si tinc sort.
El detective que tenía mariposas en el estómago by Alfredo Álamo
dark
mysterious
medium-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? No
- Loveable characters? No
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? It's complicated
2.5
El bizarro tendeix a ser un gènere transgressor, i Alfredo Álamo s'ho pren al peu de la lletra per bastir un relat metaliterari amb diferents capes i personatges que ens endinsen en una investigació poc convencional.
De totes les històries que explica l'autor només m'ha captivat una, i això m'ha deixat més aviat fred. M'agrada com escriu Alfredo Álamo, però no tant el que explica. M'ha fascinat aquesta València oculta que m'ha fet recordar Neil Gaiman, així com algun dels personatges que la recorren assíduament, mentre que els visitants esporàdics no m'han acabat de fer el pes. El que m'ha fet fora de la lectura de manera rotunda és l'exercici de metaliteratura del manuscrit que hi apareix; no hi he sabut connectar en cap moment.
Tot això ha fet de la lectura d'El detective que tenía mariposas en el estómago un viatge massa irregular, amb alts i baixos on es combinaven pàgines que em seduïen amb altres que volia passar ràpidament i oblidar. Malgrat tot, he trobat en l'autor una espurna interessant que em durà a buscar alguna altra obra seva. Veurem si la pròxima vegada tinc més sort.
De totes les històries que explica l'autor només m'ha captivat una, i això m'ha deixat més aviat fred. M'agrada com escriu Alfredo Álamo, però no tant el que explica. M'ha fascinat aquesta València oculta que m'ha fet recordar Neil Gaiman, així com algun dels personatges que la recorren assíduament, mentre que els visitants esporàdics no m'han acabat de fer el pes. El que m'ha fet fora de la lectura de manera rotunda és l'exercici de metaliteratura del manuscrit que hi apareix; no hi he sabut connectar en cap moment.
Tot això ha fet de la lectura d'El detective que tenía mariposas en el estómago un viatge massa irregular, amb alts i baixos on es combinaven pàgines que em seduïen amb altres que volia passar ràpidament i oblidar. Malgrat tot, he trobat en l'autor una espurna interessant que em durà a buscar alguna altra obra seva. Veurem si la pròxima vegada tinc més sort.
Frontier by Guillaume Singelin
adventurous
emotional
medium-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? Yes
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? Yes
4.0
A Frontier Guillaume Singelin expandeix la creativitat que havia mostrat a PTSD i la trasllada a l'espai en una aventura intimista sobre les fronteres i la llibertat. El trasllat a l'espai, ja sigui a l'interior de naus i estacions espacials com a nous planetes, li va molt bé a l'autor per explotar el domini absolut del color que té, creant unes vinyetes precioses amb unes paletes de colors realment impressionants. Sens dubte el dibuix —sobretot els colors i el disseny d'escenaris, naus i planetes— és el que més m'ha agradat.
La història de Frontier ens presenta a tres aventurers de diferent condició que acaben convivint a la recerca de la llibertat, una llibertat que trobaran fugint de les megacorporacions a què estaven lligats contractualment gairebé de per vida. En aquest aspecte, trobem el relat intimista al qual ens té acostumat Singelin, ple de vinyetes i escenes molt personals que ens arriben fàcilment al cor; el bo d'en Guillaume sap molt bé com treballar els personatges i el seu desenvolupament emocional, i això sempre ho trobareu als seus còmics.
La part de ciència-ficció és espectacular. Els escenaris colonitzats, les naus, els colors del còmic, tot és absolutament meravellós. A més hi trobem el component reivindicatiu —anticapitalista i ecologista sobretot— que ens acosta a clàssics del cinema oblidats com Silent Running de Douglas Trumbull. Com a fan de la sci-fi, aquí clarament m'ha captivat. Potser el que menys m'ha agradat és la part final de la trama, un pèl precipitada i amb un conflicte que trobo forçat, però que, com acostuma a ser habitual als còmics de Singelin, acaba bé; en aquest aspecte cal destacar que és un autor que sap trobar sempre el costat positiu i és fàcil acabar de llegir les seves obres amb un lleuger somrís.
El que sí que segueix sense agradar-me, i això ja és un problema meu, una apreciació personal, és el disseny dels personatges. Ja ho vaig dir a PTSD i ho torno a repetir aquí: la forma que té l'autor de dibuixar els humans no em fa el pes, em tira sovint enrere i fa que desconecti emocionalment del relat. Val a dir que per la resta em sembla un autor potentíssim i que sempre recomanaré, però aquest petit detall no em permet connectar com jo hauria desitjat.
La història de Frontier ens presenta a tres aventurers de diferent condició que acaben convivint a la recerca de la llibertat, una llibertat que trobaran fugint de les megacorporacions a què estaven lligats contractualment gairebé de per vida. En aquest aspecte, trobem el relat intimista al qual ens té acostumat Singelin, ple de vinyetes i escenes molt personals que ens arriben fàcilment al cor; el bo d'en Guillaume sap molt bé com treballar els personatges i el seu desenvolupament emocional, i això sempre ho trobareu als seus còmics.
La part de ciència-ficció és espectacular. Els escenaris colonitzats, les naus, els colors del còmic, tot és absolutament meravellós. A més hi trobem el component reivindicatiu —anticapitalista i ecologista sobretot— que ens acosta a clàssics del cinema oblidats com Silent Running de Douglas Trumbull. Com a fan de la sci-fi, aquí clarament m'ha captivat. Potser el que menys m'ha agradat és la part final de la trama, un pèl precipitada i amb un conflicte que trobo forçat, però que, com acostuma a ser habitual als còmics de Singelin, acaba bé; en aquest aspecte cal destacar que és un autor que sap trobar sempre el costat positiu i és fàcil acabar de llegir les seves obres amb un lleuger somrís.
El que sí que segueix sense agradar-me, i això ja és un problema meu, una apreciació personal, és el disseny dels personatges. Ja ho vaig dir a PTSD i ho torno a repetir aquí: la forma que té l'autor de dibuixar els humans no em fa el pes, em tira sovint enrere i fa que desconecti emocionalment del relat. Val a dir que per la resta em sembla un autor potentíssim i que sempre recomanaré, però aquest petit detall no em permet connectar com jo hauria desitjat.
El escondite de Grisha by Ismael Martínez Biurrun
dark
emotional
medium-paced
- Plot- or character-driven? Character
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? It's complicated
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? Yes
3.0
He descobert a Ismael Martínez Biurrun amb aquest llibre i tinc clar que és la mena de narrador que m'agrada. El que no he gaudit és la part de thriller psicològic, un gènere que trobo que tendeix a ser trampós; hauria preferit un toc més fantàstic.
Riu de safirs by Marc Pastor Pedrón, Marc Pastor
adventurous
tense
medium-paced
- Plot- or character-driven? A mix
- Strong character development? Yes
- Loveable characters? It's complicated
- Diverse cast of characters? Yes
- Flaws of characters a main focus? No
3.0
Sense tenir en compte L'any de la plaga, aquest és el llibre d'en Marc Pastor que menys he gaudit. Suposo que és degut a molts factors, entre els quals hi ha aquest estiu tòrrid i angoixant que m'ha impedit disposar de temps de lectura de qualitat; si hagués pogut gaudir de jornades maratonianes de lectura a la fresca, el resultat hauria estat diferent.
En definitiva, la lectura fragmentària i travada, gairebé a batzegades, i l'elevat pes de la trama policial han fet que la lectura no fos del tot satisfactòria. Tinc records —excel·lents, però també molt llunyans— d'un Bioko del qual vaig gaudir moltíssim, i anhelava trobar en Riu de safirs sensacions similars, però no ha sigut el cas. Sí que m'ha agradat la part d'intriga pel que fa a la relació dels germans Thongkham i aquest suposat Graal que al final queda en no res, però els saraus del tinent Tahiri sovint m'han fet fora del llibre. I el personatge de l'Esmeralda m'ha interessat més aviat poc. Només cap al final, quan apareixen elements que la relacionen amb una altra novel·la del Corvovers, ha repuntat una mica pel que fa a interès, però Farishta em queda tan i tan lluny i la meva ment és tan dolenta per recordar trames i detalls que he acabat ben perdut i no he lligat tots els elements.
Sens dubte el que més m'ha agradat és el dia a dia d'Ilakaka, tots els seus personatges anònims, les rutines i les seves tradicions. En Marc m'ha traslladat de forma fidel al mig de l'illa de Madagascar, i ho ha fet perquè és un escriptor prodigiós amb un domini del llenguatge i del ritme superbs. A Riu de safirs, però, m'ha descol·locat una mica aquesta mena de diari íntim o revelació secreta que el protagonista fa per la seva parella, que tan allunyada està del seu jo passat. El viatge endavant i enrere m'ha resultat confús, excepte en el moment crucial que tanca la novel·la, que és un notable truc del bo d'en marc Pastor.
Recomano l'obra, sens dubte, però crec que cal llegir-la d'una tirada o com a mínim a estones llargues; si a més es tenen frescos els esdeveniments de Farishta, molt millor. I a poder ser a l'ombra i amb un refresc per combatre la calor polsegosa d'Ilakaka, un indret digne d'un western modern del qual se'n pot treure molt de suc.
En definitiva, la lectura fragmentària i travada, gairebé a batzegades, i l'elevat pes de la trama policial han fet que la lectura no fos del tot satisfactòria. Tinc records —excel·lents, però també molt llunyans— d'un Bioko del qual vaig gaudir moltíssim, i anhelava trobar en Riu de safirs sensacions similars, però no ha sigut el cas. Sí que m'ha agradat la part d'intriga pel que fa a la relació dels germans Thongkham i aquest suposat Graal que al final queda en no res, però els saraus del tinent Tahiri sovint m'han fet fora del llibre. I el personatge de l'Esmeralda m'ha interessat més aviat poc. Només cap al final, quan apareixen elements que la relacionen amb una altra novel·la del Corvovers, ha repuntat una mica pel que fa a interès, però Farishta em queda tan i tan lluny i la meva ment és tan dolenta per recordar trames i detalls que he acabat ben perdut i no he lligat tots els elements.
Sens dubte el que més m'ha agradat és el dia a dia d'Ilakaka, tots els seus personatges anònims, les rutines i les seves tradicions. En Marc m'ha traslladat de forma fidel al mig de l'illa de Madagascar, i ho ha fet perquè és un escriptor prodigiós amb un domini del llenguatge i del ritme superbs. A Riu de safirs, però, m'ha descol·locat una mica aquesta mena de diari íntim o revelació secreta que el protagonista fa per la seva parella, que tan allunyada està del seu jo passat. El viatge endavant i enrere m'ha resultat confús, excepte en el moment crucial que tanca la novel·la, que és un notable truc del bo d'en marc Pastor.
Recomano l'obra, sens dubte, però crec que cal llegir-la d'una tirada o com a mínim a estones llargues; si a més es tenen frescos els esdeveniments de Farishta, molt millor. I a poder ser a l'ombra i amb un refresc per combatre la calor polsegosa d'Ilakaka, un indret digne d'un western modern del qual se'n pot treure molt de suc.