El títol i la coberta em van generar unes expectatives que el llibre no ha complert. No vaig llegir la sinopsi abans de submergir-m'hi, el tenia per casa des de feia temps i senzillament m'hi vaig llençar de cap sense saber-ne res. Potser haver-la llegit m'hauria fet tocar de peus a terra, això no ho sabré mai.

El principal problema que he tingut és que només entrar no m'he cregut el personatge de la Cruz. Els seus safaris, la seva bulímia, tot m'ha semblat massa impostat. Mai he acabat d'entrar a la seva vida, i això m'ho ha posat molt difícil. Com a biòleg tampoc he gaudit de la part científica, i això m'ha descol·locat. Els personatges que l'orbiten tampoc me'ls he fet meus i, si bé és cert que m'han creat lleugeres simpaties, no n'hi ha hagut prou per forjar un interès genuí ni posar uns fonaments sòlids en què bastir la lectura.

Però Martínez Biurrun és un molt bon narrador, d'això no n'hi ha dubte, i la recreació del passat l'he gaudit molt: l'ambient rural de Navarra, la vida al poblat, l'angoixa i el terror que causa la pesta entre la seva població... Tot això m'ha convençut, i aquesta part de la història m'ha atrapat. Visualment, és un text molt colpidor i fàcilment m'ha transportat a l'epicentre de la vida en aquest poblat maleït per la pesta. La relació amorosa no m'ha sobrat, però tampoc m'ha aportat gaire cosa, tot i que està relacionada amb tot l'entrellat.

En definitiva, aquesta novel·la no m'ha agradat tant com El escondite de Grisha, que em va semblar més rodona i em va deixar millors sensacions. Amb aquesta m'he acabat avorrint, i el tram final l'he llegit amb presses, gairebé en diagonal. Es nota la mà guionista de l'autor, però així com al llibre que acabo d'esmentar tota la trama funcionava com un engranatge ben greixat, aquí els salts amunt i avall m'han costat de pair: al principi m'han resultat matussers, i un cop assolida la dinàmica no me'ls he cregut pas. Ara bé, agraeixo aquesta aposta per una perspectiva rural i un terror que té molt a veure amb fets reals i no pas amb elements paranormals. La sensació que tinc és que donaria per bon guió cinematogràfic, potser en pantalla lluirien més aquests artificis narratius que Martínez Biurrun fa servir aquí sense cap mena de complex.