toniherrero's reviews
306 reviews

Un llibre extraordinari i molt necessari que posa el focus en els sentiments i les emocions que la societat sovint rebutja (ira, depressió, angoixa) per considerar-les fosques, malaltisses i poc constructives. Mariana Alessandri ens convida a reflexionar de la mà de múltiples pensadors i filòsofs sobre la ira com a motor del canvi, l'angoixa com a element vital i la depressió o el dol com a elements necessaris per poder continuar endavant. Aprendre a parlar amb el nostre jo més fosc, convertir-lo en una part de nosaltres i no rebutjar-lo com diuen els llibres d'autoajuda i les frases del senyor Wonderful.

L'autora ho emmarca en la lluita de les dones racialitzades i migrants que viuen als Estats Units, però el missatge és universal i supera les barreres de gènere i color de pell. Audre Lorde, María Lugones, Miguel de Unamuno, C. S. Lewis, bell hooks, Gloria Anzaldúa i Kierkegaard comparteixen aquí les seves reflexions a través del text d'Alessandri, que no dona res per sabut ni per descomptat, més aviat ho posa tot en dubte, però ho fa oferint-nos l'oportunitat de triar, de veure què hi ha més enllà. Més enllà de la llum i la foscor.

Llegiu-lo, feu-vos aquest favor. És un assaig que no pretén alliçonar, només convidar-nos a tancar els ulls i reflexionar, sentir-nos una mica més a prop del nostre costat fosc, abraçar la Visió nocturna.

Desconeixia aquest autor i la veritat és que m'ha agradat molt el que fa a Rambla arriba, rambla abajo.... I a més he vist que ha dibuixat còmics de ciència-ficció, així que tornaré a la seva obra tan bon punt tingui oportunitat.

D'aquest volum aprecio molt les il·lustracions (com dibuixa els personatges, les seves expressions etc), així com la manera de tractar els petits fragments de vida de cada un dels personatges, com si es tractés d'afluents que sempre van a parar a la Rambla, el gegantí riu humà on conflueixen totes les vides. Aquest interessant vessant narratiu, però, també ha jugat en contra de la meva satisfacció, ja que la lectura m'ha semblat massa fragmentària, amb uns retalls de vides que sovint no m'han acabat d'encaixar. De totes maneres, n'he gaudit molt i ha sigut una gran sorpresa descobrir aquest autor.

Una novel·la poc japonesa —està escrita per un periodista britànic— que a la vegada és molt japonesa. Fantasmes del tsunami retrata amb una intimitat i naturalitat colpidores el drama que va patir una petita comunitat de la regió de Tohoku, una zona que fins i tot els mateixos japonesos consideren molt aïllada i rural. A la riba del riu Kitakami hi havia l'escola d'Okawa, que va patir de ple els efectes dels successius terratrèmols i el fatídic tsunami que l'11 de març de 2011 van consternar tot el món. Aquest tsunami, un dels més mortífers que es recorden al Japó, va causar més de vint mil morts i va arrencar de soca-rel el futur de la majoria dels escolars d'aquest centre; en cap altra escola del país van haver de lamentar víctimes, però a Okawa les pèrdues es van contar per desenes. L'autor intenta indagar el perquè d'aquest desastre.

És aquesta una crònica crua i molt poc amable de llegir, un text devastador que no dona treva, però a la vegada Richard Lloyd Parry tracta amb una afabilitat sorprenent els personatges que entrevista, i ho fa al llarg de successius viatges al nord per intentar construir un relat del que va succeir en aquesta petita contrada. Sense ànim d'alimentar el xou mediàtic que segurament hauria sorgit a Espanya si la tragèdia hagués passat aquí, sempre des de la distància i el respecte que exigeix el tarannà japonès, l'autor a poc a poc es guanya la confiança dels supervivents, que relaten les pèrdues personals i materials des d'una sinceritat commovedora i sovint massa racional, sense necessitat d'escarafalls, una manera de pensar i d'expressar-se que ens pot resultar estranya, fins i tot irreal.

El relat esdevé contundent i té un clar crescendo a mesura que s'acosta al tema del judici. Tot i que per moments resulta massa fragmentari, el text és d'allò més interessant i atrapa de forma eficaç. Personalment, m'ha interessat molt la part que dona títol al llibre: en la societat japonesa, vetllar pels avantpassats és una tasca transcendental, i les nombroses morts que va causar el tsunami va esborrar de cop famílies senceres i va deixar molts difunts sense ningú que els vetllés. La conseqüència d'això —ho veureu si llegiu el llibre— és realment sorprenent. Lluny de resultar forçada o absurda, la tasca del reverend Kaneta i altres esdevé un exercici de cures creïble i meravellós.

Certament, no sabia que trobaria dins d'aquest llibre; crec que en cap cas el que hi he trobat, però l'he gaudit molt. És d'aquests llibres que convida a reflexionar i que bategarà endins molt temps després d'haver-lo acabat, d'això n'estic segur. Com també ho estic que el recomanaré a tort i a dret. De moment, tinc ganes de pair-lo i parlar-ne en el pròxim club de lectura Bungaku, gràcies al qual he descobert un llibre que d'altra manera m'hauria passat inadvertit.

Tinc clar que El hielo en el fin del mundo no és un llibre per mi. No tant per la temàtica o el contingut —he llegit cròniques dels Estats Units més foscos, de poblacions desarrelades i famílies desestructurades, històries lletges, amanides de pobresa, drogues i maltractaments—, com per la forma. Simplement, no empatitzo amb l'estil narratiu de Mark Richard, no hi entro i em costa horrors seguir-li el fil. N'aprecio la valentia, el risc, l'experimentació, però l'autor juga clarament en una divisió en la qual no em sento còmode. L'únic relat que he gaudit plenament és Genius i aquest bagatge, en un llibre de relats, és molt minso per donar-li un aprovat general.

Ara bé, val a dir que l'editorial Dirty Works manté una notable coherència en el seu catàleg i això és un punt a favor. Aquest llibre té molts punts de contacte amb un altre que vaig llegir, El amante de las cicatrices, que, tot i que no em va apassionar, com a mínim no vaig patir. Si heu llegit algun altre volum de l'editorial i us ha agradat, endavant, llegiu aquest El hielo en el fin del mundo. Suposo que aquesta literatura no està feta per mi, i això em neguiteja perquè encara tinc dos volums més sense llegir de l'època pretèrita en què el tsundoku era el meu passatemps favorit. 

Entesa com a ciència-ficció clàssica —Més enllà dels murs del món es va publicar l'any 1978—, és una de les obres, juntament amb Tau Cero i La nave del millón de años que més m'han fet xalar. La novel·la d'Alice B. Sheldon exsuda sentit de la meravella per totes les pàgines, de principi a final, i si bé és exigent de cara al lector compensa amb escreix l'esforç amb un desplegament d'idees brillant.

No vull parlar gaire de la seva trama per no desvelar res, només diré que els tres arcs narratius tenen evolucions d'allò més interessants i que el final, tot i que una mica extens, m'ha agradat molt. A l'obra hi trobem molta filosofia i reflexió, i ara que estic llegint la biografia d'Alice B. Sheldon vull pensar que trobo paral·lelismes amb aquesta obra de ficció i la seva vida real.

M'ha agradat moltíssim i la penso recomanar sense parar. Per mi, un clàssic rotund —i desconegut— de la ciència-ficció d'una autora que cal reivindicar. Tinc moltes ganes que la pugueu llegir en català. 

Terriblement addictiu: feia temps que un llibre no em durava tan poc. Es nota que és un Marc Pastor primerenc, però la bona base que mostra és brutal. Amb els anys ha anat polint l'estil i avui dia és un dels millors escriptors que tenim a casa nostra, però que si és friqui i només escriu gènere i patates. Quina llàstima que no se'l valori més!

Molt content amb la lectura. El millor: el gaudi absolut i certificar que Jesucrist era de Sant Andreu del Palomar; el pitjor: notar que en l'edició s'hi podia haver posat més cura. Tot i això, no m'estranya que s'hagi traduït a tantes llengües, és un tros de novel·la i a partir d'ara la recomanaré molt fort. 

Llegir a Clifford D. Simak és com tornar a casa. En la seva prosa subtil i lleugera hi trobem sempre els mateixos temes i recursos: els mons alternatius/paral·lels i les vies per accedir-hi, l'ecologisme i l'arrelament a la terra, l'anticapitalisme i l'antimilitarisme, els robots i les cases aïllades que amaguen secrets... Un anillo alrededor del sol no n'és cap excepció i conté bona part d'aquests elements. És una novel·la entretinguda, tot i això no és el més reeixit que he llegit de l'autor.

L'única pega que li posaria a Simak és que llegint els seus llibres fa la sensació que ens hem quedat encallats en un capítol de La Dimensió Desconeguda. Si bé l'acció d'aquest llibre passa en un futur hipotètic —la dècada dels 80 del segle XX—, la sensació és d'encasellament en els anys 50, que és quan va ser escrit el text. L'autor parla d'avenços tecnològics i fa servir recursos interessants de la ciència-ficció, però així i tot no arriba a sorprendre i no es desprèn d'aquesta sensació de futur en blanc i negre. A Ciutat, la seva millor novel·la, sí que va aconseguir (i amb escreix) trencar aquests murs i projectar-se molt més enllà generant una ciència-ficció lluminosa i propera que alhora generava sentit de la meravella i ens portava fins als confins de l'univers. La meva sensació és que això no ho ha aconseguit replicar en cap altra de les seves obres.

Recomano llegir Un anillo alrededor del sol perquè, com deia, és una lectura àgil i gratificant. Si bé triga a una mica a atrapar al lector amb els misteris de la trama, es llegeix ràpidament i fàcil, i un cop descobrim el secret volem continuar llegint intrigats pel desenllaç. El fet que no m'hagi acabat de convèncer del tot es deu en part al fet que el protagonista, en Jay Vickers, no m'ha resultat massa carismàtic; a això hi sumo el fet que la barreja dels seus elements característics aquí no acaben de funcionar. És injust, però inevitable, comparar qualsevol obra amb amb les dues novel·les més representatives de l'autor, Ciutat i Way Station, i que no en surtin malparades.

El meu veredicte és que cal llegir a Clifford D. Simak. En el marc de la Golden Age de la ciència-ficció ell és una rara avis: amb una prosa íntima i molt propera, preocupat per temes que tenen a veure amb la natura i amb el neguit constant que la humanitat ho pot fer molt millor (les seves obres s'escriuen a cavall de les guerres mundials o després de la segona), les seves novel·les solen desprendre una aura positiva que convida a llegir-les amb la ment oberta i amb esperit de superació. Potser no serà tan reconegut com altres grans com Asimov o Bradbury, però se situa en un punt intermedi i fa de nexe d'una generació d'autors que van fer néixer en mi la passió per la ciència-ficció. 

Finalment, m'he reconciliat amb Yukio Mishima. Fa molts anys vaig intentar llegir un parell de les seves novel·les i vaig ser incapaç d'acabar-les, i l'any passat em va passar el mateix amb Confessions d'una màscara al club de lectura Bungaku. Enguany, en aquest mateix club Bungaku, he tingut la gran sort de llegir (i gaudir) Onnagata i altres contes.

Feia molt que no llegia contes, en part perquè no en trobava cap que em captivés; la majoria buscaven artificis rocambolescs per sorprendre el lector i no m'atrapaven gens, i els que no ho feien tampoc m'atreien. Mishima no fa cap artifici. Tots els seus relats, així com els personatges, estan embolcallats d'una quotidianitat que, si bé estranya i sovint excessiva (fins i tot extrema), m'han resultat 100% creïbles. I el més important, no me n'ha sobrat cap! He empatitzat amb els personatges i m'he cregut les històries, fos quin fons el seu rerefons, que m'han semblat petits retrats d'intimitat bellament narrats; en aquest punt sens dubte la tasca de l'Albert Nolla, impecable com sempre, n'ha tingut gran part de culpa.

Onnagata i Patriotisme m'han agradat molt (una altra cosa és que estiguis d'acord amb el què s'hi explica, això va generar un prolífic debat al club de lectura), però el que m'ha entusiasmat de debò és Fulls de diari; per la seva brevetat i contundència, i per aquest final que et batega endins fins i tot quan has tancat el llibre, i també hores més tard. Trobo que Mishima és un gran narrador de contes. Llegint les novel·les no dubtava que era un escriptor sublim, però tot allò que em resultava excessiu, redundant i poc creïble, un cop passat pel sedàs del conte i concentrat m'ha entusiasmat. No hi ha dubte que és Mishima en estat pur, però potser és l'única manera com el puc tolerar, en petites dosis, sense abusar-ne per no resultar malparat.

En definitiva, és un llibre que recomanaré a tort i a dret. L'edició del llibre m'ha semblat deliciosa (l'enhorabona a la gent de Cràter) i estic segur que hi tornaré unes quantes vegades al llarg dels anys. El que faré, però, és llegir-lo a glopades, seleccionant els relats que em vinguin de gust, i no d'una tirada com en aquest cas, ja que cal pair un text abans d'afrontar-ne un altre. Si us haig de ser sincer, crec que una relectura de Fulls de diari encara serà més plaent sense venir d'un text com La perla, un relat que, sense voler desmerèixer-lo, em va trencar una mica l'encant del text que havia de venir després. 

De Notes de l'edat ardent se'n podria fer una pel·li. Una de bona, un thriller d'aquells que et fa estar amb l'ai al cor pel destí que espera al protagonista, en Ven, a mesura que avança la història. Claire North basteix una rotunda novel·la que indaga en el cor dels protagonistes, en Ven i la Yue, i també en el d'en Georg i altres personatges que orbiten la vida d'ambdós. No és una història trepidant, com a mínim no pel que fa a coses que succeeixen i a girs del guió, però sí que manté una tensió extenuant quan posa a prova en Ven, que es mou amb dificultats a través d'una trama que barreja espionatge i filosofia amb una prosa poètica alhora que contundent.

Notes de l'edat ardent és un llibre en el qual entres o no ho fas. És força llarg i a més d'un li pot resultar avorrit, però si entres en el joc que proposa l'autora —el worldbuilding d'una Europa central distòpica en peu de guerra, els mites dels kakuy, les llums i les ombres d'en Ven i la Yue—, el viatge emocional és molt fort. A més dels protagonistes, hi trobem un seguit d'elements territorials i agrupacions d'individus: el Temple, el Consell, la Germandat; cap d'ells té la veritat absoluta, però tots aporten coses que ens fan reflexionar. Sens dubte Claire North aprofita aquesta faula fosca per parlar sobre la humanitat i cap a on es dirigeix, plantejant més preguntes que no pas respostes, narrant una trama de misteri en què sempre destaquen l'ecologisme, la valentia i l'empatia.

A mi personalment el llibre m'ha arribat ben endins. Haig de reconèixer també que ho ha fet després d'una relectura, ja que la primera vegada que el vaig llegir va ser de forma fragmentària i amb un estat d'ànim poc procliu a entrar-hi; aquesta vegada ha sigut molt diferent, molt més enriquidor. En definitiva, si busqueu una novel·la de personatges amb tarannà pausat però molta tensió emocional aquest és un bon llibre. Sense cap mena de dubte és d'aquells que m'enduria per llegir a un refugi nevat al costat d'una llar de foc, un escenari ideal per embolcallar-se amb el relat aspre i violent, però a la vegada tendre i lluminós, que ens proposa Claire North.

Cònan. Claus vermells
Edició de l'Editorial Laertes (2023)

De Cònan n'aprecio molt el worldbuilding, aquesta terra anomenada Hibòria plena a vessar de misteris i perills, de selves i deserts, de palaus magnífics i poblats feréstecs, així com de totes les races i tribus que s'hi descriuen. N'admiro les batalles i el rol del cimmeri com a guerrer, les seves batalles contra bruixots, xamans i nigromants.

Claus vermells té a priori molts d'aquests elements per convertir-la en una lectura de gaudi, però m'ha deixat més aviat fred. Tot i ser dels relats més famosos de Robert E. Howard, no el trobo gens reeixit. La trama és dispersa i el personatge de la Valèria, que en principi se'ns presenta com una dona forta i rebel, una heroïna, acaba sent —com sol passar amb els relats de Cònan—, un complement eròtic-festiu pel lluïment d'en Cònan.

Amb el segon relat que completa el volum, Les joies de Gualhur, passa exactament el mateix, si bé en aquest cas la Muriel·la ja té d'entrada l'etiqueta de bagassa i Howard la fa actuar com a tal. Tampoc aporta res de nou aquesta història, que comparteix part dels elements del primer: un complement femení per a en Cònan, un palau vetust i ple de perills, un tresor que fa albirar a Cònan un futur pròsper...

El llibre m'ha resultat entretingut, però res més. He gaudit molt de la traducció, que trobo que casa molt bé amb el tarannà dels personatges, però la similitud entre les dues històries, aquesta repetició de les xacres racistes i masclistes que sovint deixava anar l'autor, no m'han acabat de convèncer. Potser un segon relat d'una temàtica ben diferent hauria fet que tanqués el volum amb una altra sensació que nos pas la repetició i el tedi.

Malgrat tot, continuaré llegint les aventures d'en Cònan, ja que l'esforç que fa L'Arcà per recuperar els textos és d'agrair i he tingut experiències molt gratificants amb anterioritat. Tant de bo els següents relats que llegeixi mereixin una puntuació millor.