Llegir a Clifford D. Simak és com tornar a casa. En la seva prosa subtil i lleugera hi trobem sempre els mateixos temes i recursos: els mons alternatius/paral·lels i les vies per accedir-hi, l'ecologisme i l'arrelament a la terra, l'anticapitalisme i l'antimilitarisme, els robots i les cases aïllades que amaguen secrets... Un anillo alrededor del sol no n'és cap excepció i conté bona part d'aquests elements. És una novel·la entretinguda, tot i això no és el més reeixit que he llegit de l'autor.

L'única pega que li posaria a Simak és que llegint els seus llibres fa la sensació que ens hem quedat encallats en un capítol de La Dimensió Desconeguda. Si bé l'acció d'aquest llibre passa en un futur hipotètic —la dècada dels 80 del segle XX—, la sensació és d'encasellament en els anys 50, que és quan va ser escrit el text. L'autor parla d'avenços tecnològics i fa servir recursos interessants de la ciència-ficció, però així i tot no arriba a sorprendre i no es desprèn d'aquesta sensació de futur en blanc i negre. A Ciutat, la seva millor novel·la, sí que va aconseguir (i amb escreix) trencar aquests murs i projectar-se molt més enllà generant una ciència-ficció lluminosa i propera que alhora generava sentit de la meravella i ens portava fins als confins de l'univers. La meva sensació és que això no ho ha aconseguit replicar en cap altra de les seves obres.

Recomano llegir Un anillo alrededor del sol perquè, com deia, és una lectura àgil i gratificant. Si bé triga a una mica a atrapar al lector amb els misteris de la trama, es llegeix ràpidament i fàcil, i un cop descobrim el secret volem continuar llegint intrigats pel desenllaç. El fet que no m'hagi acabat de convèncer del tot es deu en part al fet que el protagonista, en Jay Vickers, no m'ha resultat massa carismàtic; a això hi sumo el fet que la barreja dels seus elements característics aquí no acaben de funcionar. És injust, però inevitable, comparar qualsevol obra amb amb les dues novel·les més representatives de l'autor, Ciutat i Way Station, i que no en surtin malparades.

El meu veredicte és que cal llegir a Clifford D. Simak. En el marc de la Golden Age de la ciència-ficció ell és una rara avis: amb una prosa íntima i molt propera, preocupat per temes que tenen a veure amb la natura i amb el neguit constant que la humanitat ho pot fer molt millor (les seves obres s'escriuen a cavall de les guerres mundials o després de la segona), les seves novel·les solen desprendre una aura positiva que convida a llegir-les amb la ment oberta i amb esperit de superació. Potser no serà tan reconegut com altres grans com Asimov o Bradbury, però se situa en un punt intermedi i fa de nexe d'una generació d'autors que van fer néixer en mi la passió per la ciència-ficció.