Cònan. Claus vermells
Edició de l'Editorial Laertes (2023)

De Cònan n'aprecio molt el worldbuilding, aquesta terra anomenada Hibòria plena a vessar de misteris i perills, de selves i deserts, de palaus magnífics i poblats feréstecs, així com de totes les races i tribus que s'hi descriuen. N'admiro les batalles i el rol del cimmeri com a guerrer, les seves batalles contra bruixots, xamans i nigromants.

Claus vermells té a priori molts d'aquests elements per convertir-la en una lectura de gaudi, però m'ha deixat més aviat fred. Tot i ser dels relats més famosos de Robert E. Howard, no el trobo gens reeixit. La trama és dispersa i el personatge de la Valèria, que en principi se'ns presenta com una dona forta i rebel, una heroïna, acaba sent —com sol passar amb els relats de Cònan—, un complement eròtic-festiu pel lluïment d'en Cònan.

Amb el segon relat que completa el volum, Les joies de Gualhur, passa exactament el mateix, si bé en aquest cas la Muriel·la ja té d'entrada l'etiqueta de bagassa i Howard la fa actuar com a tal. Tampoc aporta res de nou aquesta història, que comparteix part dels elements del primer: un complement femení per a en Cònan, un palau vetust i ple de perills, un tresor que fa albirar a Cònan un futur pròsper...

El llibre m'ha resultat entretingut, però res més. He gaudit molt de la traducció, que trobo que casa molt bé amb el tarannà dels personatges, però la similitud entre les dues històries, aquesta repetició de les xacres racistes i masclistes que sovint deixava anar l'autor, no m'han acabat de convèncer. Potser un segon relat d'una temàtica ben diferent hauria fet que tanqués el volum amb una altra sensació que nos pas la repetició i el tedi.

Malgrat tot, continuaré llegint les aventures d'en Cònan, ja que l'esforç que fa L'Arcà per recuperar els textos és d'agrair i he tingut experiències molt gratificants amb anterioritat. Tant de bo els següents relats que llegeixi mereixin una puntuació millor.