Tinc clar que El hielo en el fin del mundo no és un llibre per mi. No tant per la temàtica o el contingut —he llegit cròniques dels Estats Units més foscos, de poblacions desarrelades i famílies desestructurades, històries lletges, amanides de pobresa, drogues i maltractaments—, com per la forma. Simplement, no empatitzo amb l'estil narratiu de Mark Richard, no hi entro i em costa horrors seguir-li el fil. N'aprecio la valentia, el risc, l'experimentació, però l'autor juga clarament en una divisió en la qual no em sento còmode. L'únic relat que he gaudit plenament és Genius i aquest bagatge, en un llibre de relats, és molt minso per donar-li un aprovat general.

Ara bé, val a dir que l'editorial Dirty Works manté una notable coherència en el seu catàleg i això és un punt a favor. Aquest llibre té molts punts de contacte amb un altre que vaig llegir, El amante de las cicatrices, que, tot i que no em va apassionar, com a mínim no vaig patir. Si heu llegit algun altre volum de l'editorial i us ha agradat, endavant, llegiu aquest El hielo en el fin del mundo. Suposo que aquesta literatura no està feta per mi, i això em neguiteja perquè encara tinc dos volums més sense llegir de l'època pretèrita en què el tsundoku era el meu passatemps favorit.