El bizarro tendeix a ser un gènere transgressor, i Alfredo Álamo s'ho pren al peu de la lletra per bastir un relat metaliterari amb diferents capes i personatges que ens endinsen en una investigació poc convencional.

De totes les històries que explica l'autor només m'ha captivat una, i això m'ha deixat més aviat fred. M'agrada com escriu Alfredo Álamo, però no tant el que explica. M'ha fascinat aquesta València oculta que m'ha fet recordar Neil Gaiman, així com algun dels personatges que la recorren assíduament, mentre que els visitants esporàdics no m'han acabat de fer el pes. El que m'ha fet fora de la lectura de manera rotunda és l'exercici de metaliteratura del manuscrit que hi apareix; no hi he sabut connectar en cap moment.

Tot això ha fet de la lectura d'El detective que tenía mariposas en el estómago un viatge massa irregular, amb alts i baixos on es combinaven pàgines que em seduïen amb altres que volia passar ràpidament i oblidar. Malgrat tot, he trobat en l'autor una espurna interessant que em durà a buscar alguna altra obra seva. Veurem si la pròxima vegada tinc més sort.