Tinc sentiments enfrontats amb aquesta novel·la de Yōko Ogawa. Per un costat, m'encanta aquesta premissa distòpica d'una illa misteriosa on van desapareixent elements (objectes, plantes, animals, etc.) i la gent s'hi ha d'adaptar com pot, amb l'obligació de deixar-los enrere i oblidar-se'n. El càstig per no complir aquesta única i senzilla directriu és ser detingut per la policia de la memòria. L'autora basteix un relat intimista molt poderós centrat en una jove que viu sola després de la mort dels progenitors. Aquesta dona establirà una peculiar relació amb un vell i un home anomenat senyor R; ells i un gos seran els seus companys de viatge.

La policía de la memoria incorpora una altra línia argumental que entra dins del món de la metanarració. La protagonista és escriptora, i entre les pàgines de la novel·la trobem els fulls del manuscrit que ella va escrivint a mesura que avança la història. Potser aquesta és la part que menys m'ha agradat, ja que m'ha costat molt entrar-hi i, tal com està editat, passa sovint que no t'adones que ets dins fins que ja has llegit unes poques frases i veus que no et quadra; en aquest aspecte, m'hauria agradat una maquetació diferent. Tot i que com he dit és una part que em costa, reconec que al final sí que li he trobat certa relació amb el global de la novel·la, però no em convenç al 100%.

El que sí que tinc clar que no m'ha convençut gens és l'extensió: l'he trobat massa llarga per tot el que vol explicar. Amb un grapat de pàgines menys hauria fet el pes, i tot plegat ajudaria a fer més amè un ritme planer que tracta els conflictes i els punts àlgids de la novel·la amb massa serenor. És cert que els sentiments de la protagonista sovint traspassen el text i ens arriben a flor de pell, però trobo poc conflicte en la novel·la, i quan n'hi ha, l'autora ho resol massa ràpid i massa bé.

En definitiva, és un text poètic i colpidor que tracta la pèrdua d'una manera molt original. Els protagonistes de seguida me'ls he fet meus, però no me'ls he arribat a creure. Tot plegat m'ha fet la sensació de ser un somni, un de massa llarg i sovint inconnex, tot i que ple de moments emotius i imatges precioses. El final és ambivalent, però crec que encaixa molt bé amb el tarannà del llibre. Sens dubte una lectura molt recomanable si es disposa de temps i el que es vol és submergir-se en un text que no tingui estridències i deixar-se bressolar per una prosa subtil i delicada.