M'encanta com escriu David Jasso i els seus textos tenen la capacitat de submergir-me de ple en la història, però sovint aquestes se'm fan massa llargues, i aquest cas no n'és una excepció. Jasso sap mantenir com pocs la tensió narrativa, però aquí juga a estirar massa la trama i anar-se'n de mare. I quan entren en joc veus secundàries, encara és pitjor; Disforia m'ha agradat més que Lo que ves cuando cierras los ojos, però hi he retrobat sensacions que em van desplaure molt.

Em fa la sensació que aquesta mateixa història la podia haver explicat amb moltes menys pàgines. Dedica un bon grapat de pàgines a donar un context ampli i molt interessant sobre la societat que ha dut aquesta família a aïllar-se del món, però un cop arribem al clímax l'autor ho estira tot massa. I l'estructura de capítols tampoc m'ha acabat de fer el pes.

En definitiva, soc molt fan de David Jasso, però en aquest cas amb la meitat de les pàgines servidor ja hauria fet. Admiro el Jasso de les distàncies curtes, i de fet en la novel·la curta i el relat crec que és un puntal essencial del terror escrit en castellà, i com a tal cal reivindicar-lo. Amb els llibres que he llegit —incloc també Al otro lado del miedo— tinc clar que les seves novel·les llargues no fan per mi. Malgrat tot, m'acabo d'assabentar que traurà nova novel·la amb Obscura, i com que són molt macos la llegiré segur. Una darrera bala pel bo d'en Jasso.