Take a photo of a barcode or cover
A review by toniherrero
L'amor que fa caure ciutats by Eileen Chang
5.0
4,8/5
La sensibilitat d'en Joan-Lluís Lluís m'ha dut de manera irremeiable al record de «Brasers» de l'Eileen Chang, i d'aquí a l'altre llibre seu que tenia per casa pendent de llegir: «L'amor que fa caure ciutats». De la mà de l'Eileen Chang les penes i les alegries, narrades amb la seva prodigiosa i poètica prosa, fan esgarrifar. Fins i tot en la barbàrie de la guerra sap trobar l'autora xinesa els detalls i les paraules per enlluernar i provocar un desori d'emocions difícil de pair, perquè com molt bé s'explica al postfaci, les raons de l'ànima són complexes i laberíntiques.
El primer text («L'amor que fa caure ciutats» 4,5/5) és una història ambivalent amb un final tràgic però feliç. Es tracta d'un conte en què l'opulència es transforma en decadència i en què els personatges, desposseïts de tot el que tenien, s'alliberen per fi de les cotilles socials i emocionals i deixen aflorar els seus sentiments.
«Setge» (5/5), el segon relat, és una acuradíssima dissecció dels sentiments dels passatgers d'un tramvia. Narra els instants, els minuts, en qualsevol cas una estona indeterminada que sembla variar segons el personatge que tractem, en què la ciutat és sotmesa a un setge. Aquest recurs transforma l'escena en una mena de somni en què la càmera fa un travelling d'uns quants fotogrames que ben bé pot durar només uns segons. És sense cap dubte un relat molt visual conduït amb mestria per l'Eileen Chang, que transforma els petits detalls quotidians i la falsedat del temps que viuen els passatgers en una mena de força vital que fa que tot individu, fins i tot el més humil o invisible, pugui esdevenir un personatge únic i excepcional. Diu Ricard Planas que per a l'autora, la llibertat, la felicitat, el món, només duren un instant. Però quin instant tan meravellós!
El postfaci de Ricard Planas (5/5) és un text excepcional que ajuda a contextualitzar l'obra d'Eileen Chang en el convuls moment que li va tocar viure i, de pas, genera un eix transversal i multidisciplinari que entronca les protagonistes dels relats de Chang amb les heroïnes de Zweig i Schnitzler que tant m'agraden. Fins i tot crea paral·lelismes entre aquesta dèria obsessiva pels segons i els minuts viscuts i el cinema del meu admirat Wong Kar-wai. Chapeau, monsieur Planas!
I què dir de la tasca de traducció de la Carla Benet! Si amb «Brasers» ja em va tocar la fibra amb aquest m'ha robat el cor i m'ha fet caure a mi també.
En definitiva, aquest «L'amor que fa caure ciutats» és un llibre excepcional.
La sensibilitat d'en Joan-Lluís Lluís m'ha dut de manera irremeiable al record de «Brasers» de l'Eileen Chang, i d'aquí a l'altre llibre seu que tenia per casa pendent de llegir: «L'amor que fa caure ciutats». De la mà de l'Eileen Chang les penes i les alegries, narrades amb la seva prodigiosa i poètica prosa, fan esgarrifar. Fins i tot en la barbàrie de la guerra sap trobar l'autora xinesa els detalls i les paraules per enlluernar i provocar un desori d'emocions difícil de pair, perquè com molt bé s'explica al postfaci, les raons de l'ànima són complexes i laberíntiques.
El primer text («L'amor que fa caure ciutats» 4,5/5) és una història ambivalent amb un final tràgic però feliç. Es tracta d'un conte en què l'opulència es transforma en decadència i en què els personatges, desposseïts de tot el que tenien, s'alliberen per fi de les cotilles socials i emocionals i deixen aflorar els seus sentiments.
«Setge» (5/5), el segon relat, és una acuradíssima dissecció dels sentiments dels passatgers d'un tramvia. Narra els instants, els minuts, en qualsevol cas una estona indeterminada que sembla variar segons el personatge que tractem, en què la ciutat és sotmesa a un setge. Aquest recurs transforma l'escena en una mena de somni en què la càmera fa un travelling d'uns quants fotogrames que ben bé pot durar només uns segons. És sense cap dubte un relat molt visual conduït amb mestria per l'Eileen Chang, que transforma els petits detalls quotidians i la falsedat del temps que viuen els passatgers en una mena de força vital que fa que tot individu, fins i tot el més humil o invisible, pugui esdevenir un personatge únic i excepcional. Diu Ricard Planas que per a l'autora, la llibertat, la felicitat, el món, només duren un instant. Però quin instant tan meravellós!
El postfaci de Ricard Planas (5/5) és un text excepcional que ajuda a contextualitzar l'obra d'Eileen Chang en el convuls moment que li va tocar viure i, de pas, genera un eix transversal i multidisciplinari que entronca les protagonistes dels relats de Chang amb les heroïnes de Zweig i Schnitzler que tant m'agraden. Fins i tot crea paral·lelismes entre aquesta dèria obsessiva pels segons i els minuts viscuts i el cinema del meu admirat Wong Kar-wai. Chapeau, monsieur Planas!
I què dir de la tasca de traducció de la Carla Benet! Si amb «Brasers» ja em va tocar la fibra amb aquest m'ha robat el cor i m'ha fet caure a mi també.
En definitiva, aquest «L'amor que fa caure ciutats» és un llibre excepcional.