Adore, m'encisa l'escriptura de la Irene Solà; possiblement la veu més interessant amb què m'he trobat els darrers anys dins de la literatura de l'estat espanyol (no puc parlar-ne de la catalana, car no n'he llegit prou, del modern). Reflecta una veu d'una Catalunya perduda, les dones oblidades arran de la guerra civil i la posterioritat a la dictadura, les seues novel·les em fan sentir el què un nou àlbum dels Manel, em dóna els aires d'una muntanya perduda al prepirineu català, amb què m'emsomnie i m'hi perc, als seus boscos eterns, amb llurs bèsties desconegudes. Mai no em cansaré de tornar a llegir la seua obra, i n'estic ansiós del què vindrà.