Devia tenir 11 o 12 anys quan el meu tiet va notar que jo tenia pèl al coll i em va dir "Hauries de decolorar-te'l, no queda maco en una noia". A aquella edat, el meu cos, que just acabava de començar a florir, ja havia patit tanta violència que, en el fons, hi estava d'acord.

Mediterrània del sud, amb sang andalusa, el pèl del meu cos creix ben fosc i abundant a tot arreu. El meu cabell, celles i pestanyes són ben frondosos, com ara tothom vol, però també tinc pèl ben fosc als braços, les cames, la panxa, la cara... L'estat natural del meu cos m'ha causat veritable fàstic durant anys.

Per sort, sóc tossuda amb ganes i el meu tiet mai m'ha caigut gaire bé, així que vaig prometre'm que el pèl de la cara mai me'l tocaria. Ganes no m'han faltat, perquè la pressió de voler agradar a tothom és constant. Per sort, gràcies a gent com la Bel Olid, com la meva found family, puc entendre'm, deixar l'obsessió enrere i viure més o menys tranquil·la. Si més no, vull contribuir a fer que la meva cosina petita sàpiga que pot viure sense lluitar contra el seu cos constantment.

Es tracta d'un llibre breu i convincent. Amb una lectura lleugera de només 80 pàgines, anima al lector a entendre els prejudicis actuals contra els pèls del cos i a plantejar-se (un cop més, potser) si ho vol fer.