L'Atile'i és un segon fill de Wayo Wayo, i com a tal el seu destí és oferir la vida als déus de l'oceà mitjançant un ritual a mar obert. Però és un excel·lent nedador i l'amor que sent per Rasula li donarà forces per no defallir.

L'Alice va perdre el marit i el fill en un accident a la muntanya i no té cap raó per viure. El seu intent de suïcidi, però, es veurà interromput per la col·lisió d'una enorme massa de residus enfront de casa seva, una illa artificial gegantina que retorna als humans tota la brossa que han llençat al mar i on ha anat a petar el jove Atile'i en el seu 'viatge'.

Les vides d'aquests dos personatges es veuran de cop unides pel lligam invisible i màgic del destí. A la veu narrativa de l'Atile'i i l'Alice l'autor hi afegeix la dels habitants de Taiwan pertanyents a altres tribus i ètnies com en Dahu o la Hafay, completant així un conjunt de veus d'allò més interessant i seductor.

La novel·la barreja elements fantàstics fruit de la mitologia dels Wayo Wayo amb el realisme de la vida taiwanesa, no exempta de misticisme gràcies a les tradicions dels seus múltiples aborígens. Wu Ming-Yi, escriptor i activista mediambiental, aprofita la història per teixir un potent rerefons de crítica ecològica i defensar formes de vida respectuoses amb la natura com les de les petites comunitats aïllades del Pacífic.

A mig camí de la prosa de David Mitchell i Haruki Murakami, Wu Ming-Yi ens narra una història fascinant plena de poesia, bells paratges naturals i elements sobrenaturals que arriba al cor i colpeix amb l'ímpetu de la forta maror. En els capítols finals, on es desvelen els secrets i la veritat surt a la llum, el text es converteix en una maregassa d'emocions que deixarà un rastre devastador a la platja del nostre inconscient durant molts dies.

Pot sonar pedant que digui que aquest llibre m'ha canviat la vida, però en certa manera m'ha canviat la forma de concebre-la, i això no és gens comú. Poques vegades he trobat tanta màgia i tanta bellesa en una novel·la. No és pas estrany que Ursula K. Le Guin l'enaltís i la comparés amb el realisme màgic Sud-americà. I si ho diu Le Guin, qui sóc jo per contradir-la?