Quina cosa més bèstia és «La gran caminada»! Camina o mor. La lliçó del conte és ben simple i sembla banal, però colpeja sense pietat al lector. La vaig llegir fa molt temps en castellà, però aquesta relectura, tot i saber-ne el final (que és prou evident), m'ha deixat molt tocat.

He llegit la novel·la sense descans, amb el cor encongit cada cop que li donaven passaport a un nano de la colla. Ho he fet amb una barreja d'horror i fascinació, una mica com el públic que observa embadalit la Caminada davant l'espectacle dantesc que són les deixalles de la humanitat.

Ara bé, per badocs els estirats del jurat del Nobel. Que no li donareu mai el guardó, a l'Stephen King? Aquesta puta meravella de novel·la bé s'ho val! I la traducció d'en Martí Sales en mereix un altre, per descomptat. Les novel·les de King no són gènere, coi de vells xarucs sense pebrots, són la maleïda realitat!

En el món en què vivim les generacions futures han de combatre la injustícia (sovint immolant-se) ja no per la glòria sinó per la simple dignitat, i «La gran caminada» n'és una gran metàfora. Una novel·la devastadora, escrita fa un bon grapat d'anys però d'una actualitat esfereïdora. King és gènere, però per damunt de tot és LITERATURA (sí, en majúscula). King, us agradi o no, és la trista i dura realitat. I es mereix 5 estrelles i fins i tot més.